Escrito 16: Roca i murada

De cada vegada
m'és més difícil recordar-te.

Com en un tren, allunyant-me
i, mirant per la finestra,
vegent la darrera resplendor
del teu temple d'or
sobre la montanya.

M'enlluerna l'oblit
que ja m'impedeix plorar:
me fa mal als ulls;
i el meu cor és una roca
amb uns pocs trencs.

Darrera la murada que vaig alçar
a vegades hi guaiten els gegants
que, amb rostres terribles, bramen:
"Traiciones la memòria
d'aquell a qui més vas estimar!"

De cada vegada
ets més irreal:
els teus gestos
la teva veu
les teves abraçades
són com aquells miralls
que tot ho distorsionen.

Si només pogués tornar
a sentir el més efímer instant
del teu olor, de la teva veu
i del teu tacte rugós
com un bosc vell i sabi...

Podria tornar a plorar-te
riuades de llàgrimes
trencant la roca
i la murada.